Tipo de producto: Libro

Colección: Best Seller

Idioma: Español

Tipo de tapa: Dura

EAN: 9788490321126

Editorial: Debolsillo

SINOPSIS:

En la isla de Orcas, Fiona Bristow lleva una vida idílica entrenando a sus perros y a otros, porque colabora con la policía para la misión de rescate y búsqueda de personas desaparecidas.

Fiona es la única superviviente de un asesino en serie; estaban a punto de capturarlo, pero mató al policía que era el novio de Fiona y ella logró escapar.

A Orcas llega Simon Doyle, que tiene problemas con su cachorro, Tiburón. No le gustan los perros, pero Tiburón es un regalo; para él es un suplicio de perro y necesita que Fiona lo adiestre y aquí empieza un romance.

OPINIÓN:

Una de las cosas que me ha sorprendido del libro “Emboscada” es lo bien documentada que está, en cuanto al adiestramiento de perros. A través de casi 200 páginas nos ofrece todo tipo de detalles de cómo adiestrar a nuestras mascotas caninas. Y de paso carga contra sus dueños, que no saben nada y que también hay que educarlos. Se me hizo muy pesado, es extremadamente pesado, porque parece un libro de adiestramiento de perros, no una novela. Doscientas páginas son demasiado. Todo ello mezclado en lo que pretende ser una obra romántica; no sé qué visión tiene la autora del romanticismo. Nos muestra al protagonista masculino, grosero, autoritario e incluso diría maleducado. Muchas de las frases que dedica a Fiona, la protagonista, son que no es guapa y que no es su tipo. Se pasa todo el día gruñendo; se podría decir: Bueno, es de esos tipos gruñones pero adorables; tampoco, como he señalado, es grosero. Esto desmotivaría a cualquier mujer, a Fiona no, ¿perdón?, no es creíble. Y toda su relación es en aguantar su arrogancia; no cuela, no hay chispa, no hay nada entre ellos, por más que la autora quiera mostrarnos una química inexistente. Después de las doscientas páginas aparece un pasado de Fiona. Un asesino va tras ella; no desvelaré la trama, pero es lo único que podría ser interesante, pues tampoco le dedica pocas páginas y el final, que podría ser apoteósico, es más decepcionante.

Nota: 2/5

“Los girasoles ciegos” - pensamiento

Pertenezco al club de lectura de una de las bibliotecas de Vilanova y la Geltrú. Empecé a leer este libro, sabiendo que era duro, porque la moderadora ya nos lo había advertido. Ha sido peor, no pasé del segundo capítulo, diría que raya la crueldad; quizás es por mi estado de ánimo, quizás por el momento de mi vida, no lo sé, pero no pude continuar. Me afectó tanto, que estuve tres días sin dormir; las imágenes que mi cerebro construyó, las veía una y otra vez. Era continuar el libro, con el precio de perder la salud por carencia de descanso, o dejarlo correr.

La crudeza en la escritura no es intrínsecamente necesaria al escribir; quizás es una herramienta para explicar el dolor, con el que quiere impactar de una manera más realista. Ahora bien, yo me pregunto: ¿es necesario? Se puede hacer un impacto emocional igualmente, porque todo el mundo tiene imaginación; no creo que sea necesario ser tan detallista con la crueldad, con la intensidad.
No sé cómo continúa el libro porque no he podido pasar del segundo capítulo, pero me pregunto si es necesario ser tan descriptivo en el dolor y la miseria humana.

Reseña del libro "Los ingratos" de Pedro Simón

Pedro Simón ha sabido plasmar las vivencias con sus sentimientos de la vida rural. Muchas personas se verán reflejadas porque lo hace natural, sin pretensiones de exagerar en los personajes. Los silencios, las palabras mudas que quedan en los labios sin ser nunca pronunciadas de los años 70 en el mundo rural. Esa frialdad en las relaciones. El ir de pueblo en pueblo por el trabajo de su madre, que es maestra, David quiere echar raíces, pero un niño no decide. Su padre, que los abandona por largas temporadas dejándolos solos, sin que nadie explique por qué no vuelve papá, se pregunta David.

Este libro, de forma sencilla, nos hace reflexionar sobre nosotros mismos y sobre todas las personas que forjaron nuestra niñez: familia, amigos, colegio.

¿Somos agradecidos con las personas que todo lo han dado por nosotros? Es una de las preguntas que puede plantear el libro, pero al mismo tiempo podemos también dar con una respuesta.

Emerita perdió a su hijo y lo sustituye por David. Si esto es así, ¿cambia el hecho de que David debería estar agradecido o no?

Sin duda, lo recomiendo.

2025: un any de canvi, un nou començament

El 2025 ha estat un any de canvi profund. No només pel pas del temps, sinó perquè hi ha moviments que reordenen la vida des de dins. Un d’aquests ha estat anar a viure a Vilanova i la Geltrú. Canviar de lloc és, sovint, molt més que canviar d’adreça: és canviar de ritme, de mirada, d’arrels quotidianes.

Vilanova m’ha rebut amb el mar com a horitzó i amb una calma diferent, més oberta, més respirable. Aquí els dies semblen convidar a caminar sense pressa, a escoltar el que passa dins mentre la vida continua fora. Aquest nou espai també ha obert un nou temps interior, i això, inevitablement, ha tingut un impacte en la meva manera d’escriure.

Com a escriptora, sento que comença una nova etapa. No és un trencament amb el qual he estat, sinó una continuïtat més conscient, més madura. Escric des d’un altre lloc, literal i simbòlic. Les paraules neixen amb una altra llum, potser més serena, però igualment intensa. Hi ha memòria, hi ha camí recorregut, però també hi ha futur, preguntes i ganes d’explorar nous registres.

Aquest bloc, volen ser, a partir d’ara, un espai on compartir aquest moment vital i creatiu. Un lloc on la literatura dialogui amb el dia a dia, amb el silenci, amb el paisatge i amb tot allò que transforma. Escriure continua sent una necessitat, però també un acte d’escolta i de veritat.

El 2025 no ha estat només un any de canvis; ha estat un any de posicionament. D’aturar-se, mirar i decidir des d’on vull continuar escrivint. I aquest “des d’on” té ara nom, mar i una nova manera d’habitar el temps.

Revista cultural nov-dic-2025 

Revista cultural Septiembre-octubre 2025

Club de lectura- Biblioteca Armand Cardona Torrandell

Visita a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

Revista cultural Oasis de letras Julio-Agosto2025

-La publico bimestralmente

-Clicar en la imagen y os llevará a la revista

-Si la queréis recibir en vuestro correo, escribirme en contacto haciendo referencia a la revista.

tessabarlo@hotmail.com

-Deseo que os guste.

Revista cultural Oasis de letras mayo-junio2025

-La publico bimestralmente

-Clicar en la imagen y os llevará a la revista

-Si la queréis recibir en vuestro correo, escribirme en contacto haciendo referencia a la revista.

tessabarlo@hotmail.com

-Deseo que os guste.

Revista cultural Oasis de letras marzo-abril/2025

-La publico bimestralmente

-Clicar en la imagen y os llevará a la revista

-Si la queréis recibir en vuestro correo, escribirme en contacto haciendo referencia a la revista.

tessabarlo@hotmail.com

-Deseo que os guste.

Àrticle escrit per el tot Cerdanyola

Quan en el 2016 va guanyar per primera vegada les eleccions als Estats Units, es va produir una estupefacció general, ¿com havia pogut guanyar a Hillary Clinton, una dona molt més preparada i qualificada que ell? Aquesta segona vegada ha estat més decebedora, un personatge perseguit per la justícia, mentider, misogin, barroer, maleducat, etc. És en definitiva un ignorat sense cap principi, indigne de ser el president dels Estats Units.

Però els EUA no és Europa, existeix una “Amèrica profunda” que són milions de persones. Són uns votats de rasa blanca sense estudis o molt bàsics, majoritàriament d’origen irlandès i escocès, assentant a la serralada dels Apalatxes i que travessa del nord a sud dels EUA. Es tracta d’un sector molt pobre i molt radicalitzat amb les idees. Viuen en una decadència que dura més de quaranta anys i com sols passar, busquen culpables de la seva situació. Arriba Trump i els diu jo soc dels vostres, “Heu estat oblidats fins ara, jo us asseguro que des d’ara ja no ho sereu més”.

La societat que viuen a les costes, est i oest els menyspreen, per ser un sector on la gent és majoritàriament alcohòlica, problemes de drogues (la droga més utilitzada és fentanil) amb tots els problemes i malalties que suposa. Curiosament, això no afecta ni als afroamericans, ni asiàtics, ni hispans. Trump ha sabut escolta a aquesta altra Amèrica. Aquí el secret del seu èxit, Hillary Clinton els va titllar de “deplorables” i Kamala Harris “d’escombraries”. Hi ha dues Amèriques, i Trump els hi diu: “Jo soc la vostra revenja”.

Dit això, no cap dubte de què Trump és una amenaça per Europa. El primer a patir les conseqüències serà Ucraïna, no tindrà més ajuda militar i Europa tampoc podrà suplir el cost econòmic que feia els EUA. Per altra banda, saben de la seva amistat amb Putin. El seu desgavell econòmic amb els aranzels que pot fer no només a Europa, sinó a escala mundial, potser tan desastrós, que ens pot portar a la tercera guerra mundial, hem de tindre en compte que estem en un món globalitzat, tot ens afecta a tots.

Europa té una oportunitat de mirar per ella, és ara o mai, i tindre polítiques pròpies i sobretot, defensar l'economia interior dels països que la componen, potser és el moment de canviar les polítiques europees en referència a l'exterior.

Tessa Barlo

No hem de renunciar als nostres costums

En els últims temps, fa l’efecte que hem passat de som gent d'acollida, però perquè s'adaptin els nouvinguts, a  avergonyir-nos de la nostra cultura, inclòs del nostre pensament, la nostra manera de ser i fer, per no ofendre i passem a ressaltar i potenciar la cultura dels altres. Estem a casa nostra, no oblidem, estem a casa nostra, són ells els que s'han  d'adaptar. Necessitem retornar a les nostres arrels, l’essència, fer valdre allò que ens uneix, la nostra identitat. Aquesta hauria de ser un valor en alça.

Els nouvinguts, invitar-los a conèixer les nostres tradicions que respectin la terra i la cultura  que els acull i que són ells els que s'han d'adaptar i no nosaltres, que hem de callar, abaixar el cap per por que ens diguin nazis, xenòfobs, i altres barbaritats, però a quin punt estem arribant?, és que no hi ha ningú que posi una mica de seny i acabi amb aquesta barbaritat? Necessitem un lideratge valent.

Gradualment, a poc a poc sense adonar-se’n, treuen el que per nosaltres és important, les nostres arrels de la nostra cultura. Molta gent ha treballat per conserva-la, les nostres tradicions, no podem deixar-les  perdre. Hem d’explicar als que acollim qui som i quines són les nostres maneres de ser i fer per sumar, i que tothom és benvingut si va com dic a sumar, estimar i respectar la nostra terra.

En aquestes festes de Nadal són importants les tradicions:

-Comença el 13 de desembre amb santa Llúcia, els carrers s’omplen de casetes per fer el pessebre o engalanar l’arbre.

-El 24 el tió fa que la nit de Nadal sigui màgica per la mainada.

-El 25 dia fort de les festes, es reuneix la família, els petits diuen el seu vers.

-El 26 amb les restes fem el canalons i reuneixen a la taula tots aquells que no han pogut fer-ho el 25

-El 28 els sant innocents, dia de rialles per tothom a veure quina en poden pensar.

-El 31 Ens visita els home del nassos la mainada corre a la places per veure’l. I com és cap d’any no pot faltar el dotze grans de raïm amb les campanades.

-El 1, any nou, també es reuneixen las famílies i tots fem el bons propòsits per l’any que comença.

-El 5 arriben el reis mags, i omplen els carrers de tota Catalunya que per això son mags. La cara del menuts és indescriptible.

-El 6 dia del reis, avis, oncles i padrins es visiten uns amb altres per veure que han deixat el reis.

Quina tradició més bonica. Si no espavilem, ells veuen la nostre feblesa, si no defensem el que és nostre, ells com les formigues guanyen terreny i Catalunya com l'hem conegut serà història. Mira la nostre estimada llegua com està? En perill d'extinció, per aquí es comença, la llengua uneix una identitat. I estan aconseguint que desaparegui.

Bones festes a tothom

Tessa Barlo

La decisió de dimitir d’un polític

La decisió d’un polític per dimitir és personal, ara bé, també com a tal, té una responsabilitat, cap als que l’han votat i el país que representa. En la nostra cultura, la dimissió d’un dirigent és vista com una derrota, però, en altres països la dimissió és vista com un acte de responsabilitat. Per què? Doncs és molt senzill, el polític, govern o partit han de prendre decisions que beneficien al poble o país, si aquestes són errònies o perjudicials el polític ha de donar comptes. El fet de dimitir és un acte d’assumir la responsabilitat pels errors comesos.

També entra els valors del dirigent, ha de donar exemple, perquè si no amb quina moral pot parlar sobre ells i el que han de fer als altres. I encara podríem afegir, la seva dignitat personal per sobre del partit, per evitar mals majors que perjudicarien el seu partit i sobretot al país. L’ego i la tendència de conserva el càrrec no pot estar per sobre del deure. En la crisi d’un partit, l’actitud i decisió que es prengui dirà molt del polític i de la seva credibilitat. En els moments descrits és millor permetre uns lideratges nous, amb idees noves per ordenar i enfocar la crisi de la millor manera i lliures dels peatges passats. N’hi ha que dimiteixen perquè directament els tiren fora, no els en queda un altre, n’hi ha que estan agafats a la poltrona i no marxen per més vergonyes que els hi caiguin a sobre. Inclòs poden fer alguna que altre tripijoc, per sortir-se’n i continuar com si res hagués passat. Diuen que es reconeix un bon polític no tant com entra sinó com se’n va.

També s’hauria de fer un toc d’atenció als mitjans de comunicació, ser durs amb un polític que és qüestionable, no amargar-ho. Molt sovint la ciutadania veu coses incomprensibles que no es parla, s’intenta tapar i per aquest motiu, es dimiteix molt poc o ningú, això fa que el desencís del poble cada vegada és més gran envers els polítics. Els mitjans de comunicació haurien de ser els primers a demanar comptes, perquè també es deuen al ciutadà.

I als ciutadans, molt d’ells, esperant que la festa s’acabi per alguns, perquè necessiten gent seria, però sobretot, responsable que estimi al país.

5 capítols (Vídeos) de temes que surten a la novel.la "La mujer serpiente"

         https://tessabarlo2.blogspot.com/2024/08/5-capitols-de-temes-que-surten-la.html

Article escrit bimestralment a la revista "La Vall"

Els filòsofs de l’antiga Grècia consideraven que una societat ben organitzada constituïa un instrument per garantir la supervivència i les prosperitats dels individus i que a més, comercialitzava les seves aptituds.

Tant Plató com Aristòtil, són els dos principals teòrics polítics que avalant aquesta teoria.

Plató feia aquestes divisions

• -Aristocràcia— Governen persones elitistes sobresurten per la seva saviesa, virtut i experiència del món. Amb el temps la corrupció d’aquest sistema degeneraria en una…
• -Timocràcia— Per mesurar la renda, es va establir el medimne com a unitat de mesura. Depenent de la quantitat de medimnes, una persona pertanyeria a una classe social i tindria una sèrie de funcions. Però que havia de fer aquestes funcions, generalment governaven violentament i cerquen el benefici propi.
• -Oligarquia-És una forma de govern en la qual el poder suprem està en mans de poques persones, generalment de la mateixa classe. És a dir persones adinerades que només miren els seus interessos econòmics.
• -Democràcia— Davant d’aquests abusos el poble es rebel·la i pren el poder i por, sembla un sistema de govern just, però no ho és i acaba sent una…
• -Demagògia— La instauració d'un règim autoritari oligàrquic o tirànic, que més sovint neix de la pràctica demagògica que ha eliminat així a tota oposició.

         Plató creia que la democràcia era el pitjor govern, el seu ideal podria tindre semblança a l’anarquia. Ell es basava en la idea que no tots els homes i dones som iguals i que uns són més aptes per unes que unes altres, de manera que la societat justa seria aquella que cadascú fes allò per què està preparat i sap fer. La tasca de l’estat consistirà a crear condicions perquè els individus siguin feliços i tinguin una vida plena.

         Aristòtil afegeix, que qui mai podran ser feliços són els esclaus i les dones, considera que a cap d’aquests dos grups se li pot concedir drets de ciutadà.

          Aristòtil va plantejar tres formes de govern:

• La monarquia, quan una sola persona posseeix el poder polític La monarquia és la forma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com a cap d'estat.
• L'aristocràcia, quan un petit grup té el poder polític; nobles i el millor de la societat o siguin rics.
• Politéia, quan molts —la majoria— exerceixen el poder polític. Són ciutadans que participen en els tribunals o política.

Bé després de tota aquesta exposició que penseu ara?, tenim una democràcia?, és la millor opció? Us ha vingut al cap algun partit pels seus pensaments. Potser arribat a un punt que els tenim tots a la vegada.

Tessa Barlo

5 capítols (Vídeos) de temes que surten a la novel.la "El cim de les bruixes"

https://tessabarlo2.blogspot.com/2024/05/5-capitols-de-temes-que-surten-la.html